És una activitat gratuita i oberta a tot el públic, doncs l'elaboració de la pansa era una feina on tota la familia hi colaborava. Estariem encantats que compartireu amb nosaltres aquest matí de diumenge, convidats esteu
L'escaldà de raïm:
L’escaldà del raïm moscatell és una feina que està
testimoniada des de temps dels romans, encara que a la Vall d’Albaida pareix
ser que la podem datar des de finals del segle XIX fins la dècada de 1970.
I perquè escaldar el raïm? La raó no és altra que
la pluja, eixos ruixats de finals d’estiu que podien malbaratar el procés
d’assecat del raïm. I és que, a diferència de la pansa verge que s’elabora a
Màlaga o Grècia, la qual necessita de unes tres setmanes d’exposició al sol, a
les conegudes com comarques centrals valencianes es va crear aquesta tècnica
del escaldat del raïm per tal de clavillar els grans de raïm i així accelerar
el procés d’assecat.
I com s’escalda? Anem per feina. Abans que res,
calia els dies previs tota una sèrie de feines, com la neteja de l’era, la
reparació cabaços, canyissos, pilons i totes les ferramentes relacionades amb
l’elaboració de la pansa. D’altra banda, el dia abans s’omplia amb cànters la
caldera i s’arreplegava la llenya per a nodrir el fornal. I òbviament, calia
veremar el raïm...
De bon matí, abans d’eixir el sol, la xemeneia del
fornal ja treia fum, i és que calia posar-se prompte en marxa per tal d’evitar
les hores de més sol. Una vegada bullia l’aigua, tindríem la feina més
complicada, encertar la proporció de sosa càustica que s’afegia a l’aigua per
tal de que aquesta reacció química clavillara el raïm. Aquesta feina era
reservada per als homes més majors, més experimentats, doncs si es posava poca sosa
el raïm no es clavillava i si se’n passaven el raïm s’esclatava. Per tal de
donar-li una mica de color, eixe daurat tan característic de les panses de
moscatell, s’afegia a la caldera les anomenades herbes panseres: la jolivarda i la sorrosca.
Un ajudant omplia la cassa amb cinglots de raïm.
L’escaldaor passava la cassa per dins de la caldera bullint uns tres o quatre segons
per tal que la barreja de aigua, sosa i herbes fera el seu efecte. A
continuació abocava el raïm al canyís.
I ací entraven en joc les dones, per tal de que
s’assecara de forma el més uniforme possible escampaven amb les seues mans els
cinglots de raïm per tot el canyís. Una vegada el canyís estava ple, es portava
entre dues persones a l’era.
La col·locació dels pilons o daus era tasca dels
més menuts, un a cada cantó del canyís i un al centre. Un fet aparentment sense
massa transcendència, però clau a l’hora d’empilar. Perquè quan es posava
núvol, es preveia pluja o una bona rosà, calia protegir la pansa de la humitat
dins del riurau, posant un canyís damunt de l’altre. I era gràcies als pilons
que la pansa no es xafava pel pes del canyís superior.
L’assecament de la pansa era un procés variable,
entre sis i deu dies, depenia de l’oratge, i cada dos dies calia girar els
cinglots per a que el sol fera el seu efecte per tot el raïm. Una vegada el raïm
s’havia transformat en panses, es posava en cabaços de 50 quilos (quintars) i
esperava a les cambres que els corredors del comerciants anglesos el portaren a
Denia.
Així entre l’escaldà i els riuraus (uns quaranta
existien a Montitxelvo a la dècada de 1930), els nostres guelos esquivaven els
imprevisibles ruixats i aconseguien les riques panses de moscatell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada